CAPÍTOL INÈDIT (Apareix a la segona edició)

Cal llegir este capítol abans de l'últim si tens la primera edició del llibre:

XXVI

-Júlia, filla, em sents?- contestava Lluís a Júlia, qui plorava des de fora a través d’aquell cristall gelat que els separava fins el punt d’estar en dos móns diferents. Però Júlia no el sentia, i Lluís, sense poder moure ni un sol múscul del seu cos, insistia :

-Júlia, no plores, princesa meua- Però Júlia plorava intensament deixant-se caure a terra desfeta i unes persones, que Lluís no coneixia, se l’emportaven intentant calmar-la.

-Júlia, torna!  Vull parlar amb tu i demanar-te perdó per no respectar les teues decisions, perdona’m, filla!-. Lluís posava totes les seues forces per fer-la tornar, però sembla que ningú l’escoltava, que la seua veu era inaudible. Poc hi havia ja a fer perquè Júlia ja no estava allí.

Lluís intentava moure’s, alçar-se i cridar, fins i tot obrir els ulls, però tot esforç era en va perquè el seu cos estava immòbil, no se sentia les cames, ni tenia força per alçar els braços. Tenia la sensació que sols la ment li responia i va començar a posar-se nerviós pensant què podria haver-li passat. No sabia on estava ni per què Júlia havia parlat amb ell a través d’aquell maleït cristall que els separava com si estigueren en dimensions diferents. Tampoc comprenia per què unes persones s’havien emportat la seua filla.

Tot seguit va tindre una sensació diferent. Algú l’agafava de la mà. Era una mà que li semblava familiar, era menuda i fina, els dits eren llargs i prims. Aquelles mans estaven gelades, gelades com les de...

-Elena! Elena!-Va cridar Lluís atabalat.

-Calma’t, Lluís, estic ací al teu costat, amor meu-. Era Elena qui parlava, a qui tant trobava a faltar, aquella que havia deixat un gran buit en la seua vida.

-Elena, amor de ma vida, on estàs? Per què no et puc veure però et puc sentir?- Preguntava Lluís confós i amoïnat en sentir la veu de la dona amb qui s’havia casat i més estimava. Sentia una gran tristesa en el seu cor al temps que una gran emoció, per tornar-la a sentir, envaïa el seu cos. No entenia què estava ocorrent que el feia tan prop de la seua estimada però tan lluny de la seua princesa.

-Lluís, tranquil, ara et contaré tot el que t’ha passat- Va dir Elena. I va continuar informant a Lluís:

-Has patit un greu accident de cotxe mentre et dirigies a València. Has perdut la consciència però et mantens estable. Et trobes a l’hospital on els metges estan fent tot el que poden perquè et recuperes i pugues seguir amb la teua vida. Has de ser fort i mantindre la calma en tot moment, la nostra filla et necessita, ella no et pot sentir- Va dir Elena.

-Elena, et trobe molt a faltar. La vida sense tu no és gens fàcil, he de traure forces per lluitar dia a dia i seguir endavant. Has deixat un gran buit en les nostres vides- Va dir Lluís amb un gran pes al cor mentre intentava acceptar la mala notícia que acabava de rebre.

Tenia por de no superar aquell accident, de deixar Júlia sola, de no poder seguir al seu costat per donar-li suport en tot allò que ella poguera necessitar. S’esforçava pensant però no sabia ben bé què havia de fer per poder recuperar la consciència. Va notar com dues llàgrimes calentes regalimaven galtes avall però no podia emetre cap so ni moviment.

-Lluís, escolta’m, Júlia et necessita, has de lluitar per ella. Has de creure-la i confiar en ella. Ella se’n penedeix d’haver-te parlat malament, però creu fermament en eixa maledicció i està decidida a acabar amb ella. Necessita que la cregues. Sols tu ho pots aconseguir-. Va acabar Elena.

-Elena, no sé què puc fer per recuperar la consciència, ajuda’m per favor!-. Va dir Lluís.

I va poder notar com la veu d’Elena s’esvaïa dient: -Recorda, Lluís, deixa’t portar pel que et dicta el teu cor...-

Lluís cridava Elena reclamant la seua ajuda i demanant que no el deixara però havia arribat tard. Elena ja no estava, l’havia deixat per sempre.

Lluís va romandre immòbil i sol en aquell llit gelat de la unitat de cures intensives de la Fe de València. Se sentia impotent perquè ningú el podia escoltar i tampoc podia moure ni un sol múscul del seu cos. No sabia com podia recobrar la normalitat.

Va començar a recordar les últimes paraules d’Elena: “Deixa’t portar pel que et dicta el teu cor...” i va començar a relaxar-se una mica. De sobte, van començar a vindre-li imatges a la ment: Ell era menut, tindria uns 8 anys. Estava al llit i sa mare estava contant-li un conte com feia cada nit. Aquell conte parlava d’un nen que havia perdut els pares i havia sigut acollit per una família, una família que el volia i el cuidava com si fóra el seu fill biològic, sang de la seua sang. La mare i el pare solien llegir-li aquell conte sovint, ell aleshores no acabava d’entendre per què. Aquell conte tenia un final feliç. El xiquet creixia junt als pares adoptius i romania amb ells tota sa vida acceptant que havia sigut adoptat i estimant amb cor i ànima aquelles bones persones que ho havien donat tot per ell.

 Una altra imatge d’ell mateix li sobrevenia, esta volta en tenia 18, Lluís arribava a la majoria d’edat. Es trobava en la cuina amb els pares, sopaven junts com cada nit, però trobava la mare preocupada, podia veure el rostre seriós del pare clarament. Aquella nit els pares van decidir contar-li a Lluís tota la veritat dels seus orígens. La mare plorava silenciosament mentre el pare li anunciava aquella notícia que a Lluís no li venia de nou, alguna cosa dins d’ell el feia sospitar-ho. Lluís no va encaixar massa bé aquella notícia, però els ho devia tot, havia de mostrar conformitat i acceptar-ho. Al cap i a la fi, realment ells eren els seus pares, no en tenia d’altres. Havia decidit que anava a fer cas omís de tot allò, faria com en el conte del nen adoptat, engoliria la notícia i l’oblidaria, seria un bon fill que l’única cosa que podia fer era estar agraït i res més. Algun dia podria tindre els seus propis fills fruit de l’amor amb la seua esposa i allò ho soterraria tot.

Era el dia del seu enllaç, Elena estava radiant amb aquell vestit blanc i aquella mirada de felicitat. Prenia la seua mà fortament, sentia inclús en este moment que aquella dolça imatge venia a la seua ment, com el cor li batia amb celeritat, un cor ardent per l’amor que sentia per la seua preciosa amada. Sobtadament, la imatge s’esborrava i donava pas a una altra imatge no tan complaent: Els pares de Lluís parlaven amb tots dos seriosament. Lluís s’encarava amb ells, Elena intentava tranquil·litzar-lo, però Lluís continuava cridant fort i alçant els braços enfadat. Tot va acabar quan Lluís va agafar la seua dona de la mà i tots dos van marxar de casa els iaios fent una sorollosa portada al seu darrere. Elena volia calmar-lo però ell repetia insistentment que ningú ni res el pararia, ell no creia en malediccions i volia que tots dos tingueren els seus propis fills. Elena, amb trista mirada plena de comprensió, assentia i donava raó al seu marit.

La seua princesa de cabells castanys somreia als seus braços, Júlia tenia 2 anys ja i tot havia eixit molt bé. La jove parella es mirava la seua filla orgullosos de veure-la tan sana. Res no els feia sospitar que els efectes de la maledicció encara no havien donat fruit. Lluís apoltronat en aquell llit somreia interiorment davant d’aquella imatge.

Seguidament, notava un nus a l’estómac, estaven a la consulta del metge, els donaven una notícia dolenta sobre unes proves mèdiques que li havien realitzat a Elena. Res els feia sospitar que aquell era sols l’inici de mesos i anys de visites mèdiques, tractaments i dies de desesperació. Lluís va voler traure del cap la possibilitat de que aquella fatídica maledicció havia fet de les seues i estava entorpint la seua felicitat per sempre. Es negava a pensar que tot allò es devia a encanteris absurds sense fonaments.

Una altra imatge acudia al seu cap, esta vegada es trobaven al camp sant. Ell i Júlia dipositaven unes flors en la làpida de la mare. Júlia plorava desconsoladament la pèrdua, feia un mesos, de la seua mare. Es preguntava insistentment “per què la mare” i el pare no podia donar cap resposta a la seua filla, tan sols fondre’s amb ella amb una forta abraçada mentre tots dos  es desfeien en llàgrimes amargues.

Aquelles imatges li anaven passant per la ment ininterrumpidament. Ell les observava com qualsevol espectador que seu davant la gran pantalla del cinema deixant-se portar per les emocions que li provoquen tot el que veu al seu davant.

Aleshores, una imatge diferent el sorprenia. Júlia entrava a la seua habitació i li feia la brometa per la roba que s’havia posat per anar al sopar de València, li deia que estava molt guapot i  ell es deixava posar un poc d’aquell perfum que ella li havia regalat per l’aniversari. La filla s’arrimava al seu coll per olorar-la i expressava amb veu dolça boniques paraules sobre aquella fragància que li encantava. Ell se sentia el pare més estimat del món i assaboria aquell xicotet moment intensament. Seguidament, es desdejunaven junts durant una llarga estona, conversaven calmadament i després del desdejuni Júlia l’ajudava a desparar taula. Finalment, Lluís s’acomiadava de Júlia amb dos besos a les galtes per anar-se’n a València. De cop i volta, es troba al cotxe, està conduint mentre sona la cançó “Who wants to live forever?” de Queen, però alguna cosa ocorre que el fa perdre el control del cotxe i aquest se n’ix de la carretera fent algun  que altre volt. La seua mirada es perd i sent com la seua filla el crida desesperadament:

-Pare, per favor, no te’n vages...– La veu de Júlia se sent lluny, Lluís té problemes per sentir-la...

De seguida consegueix sentir de nou a la seua filla que plora desconsoladament mentre crida fort:

-Necessite que et quedes amb mi!  T’estime, pare!  No vull perdre’t!-

Lluís torna a perdre la consciència, la foscor envaeix la seua ment, segueix immòbil durant hores i hores. Impassible, descansa allunyat del que l’envolta. Una lleu respiració i els constants bàtecs de cor anuncien que el seu cos continua en vida.

Les infermeres del torn de nit i el metge de guàrdia el visiten de tant en tant a aquella cabina de cristall i comproven les seues constants vitals. La nit avança i a trenc d’alba constaten que Lluís continua inconscient i sense cap canvi notori.